En Jan Laporta i jo !!!.... a mi cap compromissari m'ha reclamat res,... però .... em fa això millor persona que ell ? En qualsevol cas.... em fa millor independentista que ell ? La diferència és que a ell el coneixen en tot el món, està acostumat a la gestió i a la pressió i jo sóc un anònim pardalet, però amb una fortalesa i una valentia que també em fa útil per la lluita d'alliberament nacional . O no ??? Junts podem fer el camí fins a la victòria !!!!
Ah, i ell té un micro i jo no. Jo tinc un gosset preciós !!
El meu primer somni, es a dir, allò que jo voldria i que segurament no aconseguiré mai, és poder comunicar-me en el terreny de l'autenticitat: “jo crec sense reserves que el que em dius, ho sents i ho penses i tu m'escoltes de la mateixa manera”.
Tots sabem que sentiments i pensaments tenen un percentatge molt alt de conjunturalitat: tot allò que ens està passant en aquest moment de la nostra vida actua com a filtre dels nostres anàlisis. Però, ara, allò que interpretem és la nostra i única veritat. Sé que el Roman us ha parlat del projecte "Solidaritat Catalana per la Independència" i que teniu molts dubtes i que, més que res, us allunya de nosaltres la figura del Jan Laporta. Jo sempre he tingut també una actitud de rebuig inicial cap a totes aquelles persones que es mouen en l'àmbit del que avui, amb més claredat que mai, s'anomenen "els mercats". Comprar , vendre, comissions, plusvàlues,......, són termes que sempre m'han provocat desconfiança. I per això, mai podria ser, com en el cas del meu company de coalició, en Jan Laporta, president del Barça.
Ara bé, sóc culé d'arrel metabòlica. Més encara que Català, em sento barceloní. Barcelona és la terra, per exemple, on tinc enterrada la meva germana i on va néixer el meu fill. Totes les meves petjades estan dipositades sobre les rajoles d'aquesta terrible i alhora estimadíssima ciutat. Ser del Barça, és una oportunitat constant de catarsi col·lectiva, de festa, de plany, d'emocions i de complicitats.
Reconec que el meu pensament és fonamenta en dos tendències, la poesia i les utopies: jo no podria pagar sous milionaris quan hi ha gent en el món que pateix de fam i de pobresa; jo no podria negociar amb autèntics capitalistes: traspassos, convenis, negocis, estratègies.... sense perdre l'alegria que em dóna l'observació d'allò més efímer i senzill. Bé, perquè no dir-ho, a mi no m'agrada com està organitzat el món !!! En aquest sentit, sóc clarament, un antisistema.
Persones com el Laporta, amb un patrimoni de vivències ben diferents a les meves, ha estat capaç de sobreviure en el món hipercompetitiu dels mercats, i, al meu entendre, ho ha fet amb un nivell d’excel·lència.
Jo, que desesperadament cerco amb els meus alumnes, la majoria vinguts d'altres latituds del planeta, estratègies d'identificació en el territori, he trobat en el Barça la més àgil i eficaç eina, per a visualitzar-nos copartíceps de l'èpica que tots els pobles necessiten per a sentir-se mínimament importants i considerats.
Amb tot això us vull dir que, no sé si per sort o per desgràcia, ja ha passat el temps en que les ideologies marcaven fortament el compromís d'una persona. Sovint, fins i tot, tots hem caigut en posicions de purisme ideològic, que han propiciat la formació de minories, que en el seu àmbit mostraven molta coherència, però que la seva eficàcia en l'acció era molt feble.
En Jan té un paper a jugar : ell ha decidit arriscar-se i va mostrar, ja quan era president del Barça, les seves esperances en una Catalunya Independent. Ens calia una persona i un personatge tan conegut com ell, amb un tarannà personal de persona oberta, comunicativa i cordial.
Jo, en funció de la meva trajectòria personal, sóc el típic lluitador “outsider”, “no alineat”, d'extrema esquerra, anarquista. No sóc gens ambiciós i he rebutjat sempre les propostes que m'han fet d'ascensió social, perquè suposaven sempre submissió als líders i/o envair el camí d'altres persones.
Que fem doncs, Jan Laporta i jo, lluitant des de la mateixa coalició ? Doncs veureu: és molt senzill: fa un temps vaig tenir un pensament clarivident. Tots volem moure el mateix carro. En aquest cas, el de la Independència. Si cadascú fa força des d'una cantonada, el carro el que fa es girar sobre si mateix, però mai arriba a avançar. Si una de les forces és superior a l'altre, avança però s'allunya del camí i s'acosta perillosament als marges on hi han voranys o precipicis molt perillosos.
Per una vegada per totes. Cal que ens posem tots a empènyer pel darrera o a tirar pel davant. Quan siguem sobirans de les nostres decisions, ja tornarem a resituar-nos en funció de les nostres formes particularitats de veure la vida i les relacions humanes.
De moment. Com que el territori és de tots, i quan dic territori dic els seus recursos , no el podem defensar per separat. Si no ens posem d'acord, l'acabarem trencant i ja no servirà per les properes generacions.
I el meu segon somni és ..............
